Psicologia del desenvolupament I

És un procés determinat tant biològicament com socialment, que va des del naixement fins l'edat adulta.

És un procés que es produeix al llarg de tot el cicle vital, suma de factors biològics, socials i culturals que influeixen en la persona.

És un procés que arrenca amb l'adquisició de teoria de la ment, i s'allarga tot el cicle vital.

És un procés dividit en diferents etapes, cadascuna de les quals es construeix sobre l'anterior, i programat biològicament, cosa que explica l'existència d'un desenvolupament universal més enllà del context cultural.

les forces endògenes guien el desenvolupament, ja que aquest està programat biològicament.

les forces endògenes són modelades per les exògenes, ja que l'ésser humà és eminentment social.

totes dues tenen un paper important i es complementen, com demostra que fins i tot la percepció està determinada socialment, i fins i tot el desenvolupament del llenguatge té aspectes innats.

el desenvolupament és el xoc entre la naturalesa salvatge de l'ésser humà, determinada per les forces endògenes, i la seva socialització, determinada per les exògenes.

L'existència d'una zona de desenvolupament pròxim, que permet a l'infant avançar en els diferents estadis que planteja aquest autor.

Els esquemes d'acció, com a motors de l'activitat psíquica.

El convenciment de la importància del context cultural en què viu la persona, molt per sobre del paper de la biologia.

La importància de l'educació per aconseguir que l'infant avanci satisfactòriament a través del període sensoriomotor, el període preoperacional, i el de les operacions concretes.

Piaget, per referir-se al moment en què l'infant passa d'un període a un altre.

Vygotsky, per explicar per què el desenvolupament humà s'ha d'explicar sociogenèticament, i no biològicament.

Vygotsky, per referir-se a la diferència entre allò que un individu és capaç de fer sol i allò que és capaç de fer amb l'ajuda d'algú més expert.

Bronfenbrenner, per referir-se al pas de l'infant cap a un àmbit nou.

Una idea fonamental en la teoria de Vygotsky que descriu la diferència entre el funcionament intermental i l'intramental, és a dir, la diferència entre el que l'individu pot fer sol i allò que pot fer acompanyat d'un expert.

Una idea derivada de la teoria de Vygotsky, que descriu quines habilitats pot adquirir l'infant en base a aquelles que ja domina.

És l'explicació que dóna Piaget sobre el desenvolupament precoç d'algunes habilitats en alguns nens, com per exemple caminar o parlar abans d'hora.

Un concepte de la teoria de Piaget que explica com els infants són capaços de generalitzar els seus esquemes d'acció per tal d'adquirir noves habilitats.

És fonamental, ja que és un dels autors que més importància ha donat a l'escola, cosa que explica per què la teoria de Piaget ha tingut tanta influència en l'àmbit educatiu.

Docents i pedagogs s'han interessat molt en Piaget, tot i que l'autor es va dedicar poc al tema i a més li relega un paper secundari en el desenvolupament.

Per a Piaget l'educació és l'única eina que pot trencar amb el determinisme biològic propi de la seva idea de desenvolupament.

Piaget defensa que no té sentit escolaritzar els infants fins els 7 anys, cosa que s'aplica amb èxit a països com Finlàndia.

Piaget, pel que s'ha explicat en la pregunta anterior.

Bertalanffy, i de fet la seva teoria de sistemes és l'única inspirada en la biologia que admet la importància de l'educació, cosa que el porta a parlar dels infants com a sistemes oberts.

Bronfenbrenner, que arriba a parlar del pas de l'àmbit de la família al de l'escola com la transició ecològica per excel·lència.

Vygotsky, que descarta límits en el desenvolupament de l'infant i subratlla la importància de projectar els ensenyaments més enllà d'allò que l'infant ja coneix i domina.

Una idea en desús proposada per Wood, Bruner i Ross, segons la qual és important que el mestre proporcioni als alumnes tots els coneixements i guies que necessiten per poder fer una tasca per ells mateixos.

Una alternativa a la zona de desenvolupament pròxim de Vygotsky, que es diferencia de la ZDP perquè renuncia a estirar l'infant cap a habilitats i coneixements superiors i s'espera que aquest hi arribi per si mateix, sobre la base dels coneixements que va consolidant.

Un complement a la idea de transició ecològica de Bronfenbrenner, que explica sota quines condicions un infant es pot introduir satisfactòriament en un nou àmbit.

Una aportació ja clàssica de Wood, Bruner i Ross que subratlla quines actuacions ha de dur a terme el mestre per resoldre una tasca conjuntament amb l'alumne, i que proposa, resumidament, que l'infant participi en la tasca des del principi i poc a poc assumeixi més responsabilitat.

comença en el mateix moment del part, i s'ha de superar l'antic prejudici que els nadons no perceben res.

comença ja durant l'embaràs, especialment pel que fa a la percepció tàctil, gustativa i auditiva.

comença als dos anys, quan la socialització permet a l'infant tenir les eines per relacionar-se amb els estímuls del seu entorn.

comença cap als 3 mesos, quan el nadó hi comença a veure, tot i que sentits com l'oïda o el tacte estan plenament desenvolupats en el moment de néixer.

inexistent: la percepció és de les poques capacitats purament psicobiològiques que queden en els humans.

irrellevant: el context social ens pot fer apreciar més o menys allò que percebem, però la percepció en si és un fenomen universal en totes les cultures i civilitzacions.

relativament important: tot i que la percepció és universal i força igual en totes les persones, la socialització ens ajuda a discriminar quins estímuls cal atendre i quins no.

determinant: s'ha d'entendre la percepció com un fenomen que és a la vegada psicobiològic i social, ja que el nostre context social ens informa del significat cultural de les nostres percepcions.

subperíodes del període sensoriomotor de Piaget.

les quatre grans etapes per les quals passa l'infant en el desenvolupament i l'adquisició del moviment.

estadis del desenvolupament psicosexual, una revisió en la psicologia moderna de les fases oral, anal, fàl·lica, de latència i genital de Freud.

les capacitats motores que ha d'adquirir l'infant i que li permeten aprendre a caminar i refinar el control sobre el seu propi cos.

una proposta teòrica publicada per Premack i Woodruff a finals dels anys 70 que descriu la capacitat d'un individu d'atribuir estats mentals a un altre individu, i que es desenvolupa cap als 3-4 anys.

el recull de totes les propostes teòriques per explicar el desenvolupament psicobiològic i cognitiu en els humans.

el desenvolupament entès com successió satisfactòria d'adaptacions a diferents àmbits propis de l'infant, especialment pel que fa referència a la família i l'escola. Tenir teoria de la ment garanteix acomplir amb èxit les transicions ecològiques de Bronfenbrenner.

la primera teoria amb què un precursor de la psicologia del desenvolupament com Philippe Ariès va intentar justificar per què era important la idea de la primera infància, i per què valia la pena estudiar el desenvolupament infantil.

és fonamental des del punt de vista nutricional, però també per la salut del nadó en general, ja que la mare transmet les seves defenses a la criatura.

és molt relativa, ja que si bé la llet materna té unes propietats específiques que la fan un aliment excel·lent, actualment les llets alternatives són pràcticament equivalents, com demostra la possibilitat d'alimentar els nadons només amb biberó.

en l'actualitat és un comportament únicament psicològic, ja que reforça la relació mare-fill, però nutricionalment no té importància perquè la llet de forma és igual de bona.

és bàsic des del punt de vista nutricional, però també psicològic, ja que serveix perquè mare i nadó entaulin unes primeres formes de comunicació. Per això l'alletament es considera una activitat típicament psicobiològica.

els grups en què tots els integrants tenen un nivell similar, independentment de la tasca a realitzar.

en les tasques de raonament convenen grups de nivell homogeni, mentre que quan es posen a prova habilitats és interessant que algun dels membres del grup sigui més expert que la resta.

els grups en què un integrant té més coneixements i destreses que la resta, tot i que cal assumir que aquest membre del grup aprofitarà menys la tasca.

el treball en grup no afavoreix el desenvolupament cognitiu dels infants, ja que habitualment el membre del grup amb més capacitats imposa la resposta i coarta el desenvolupament de la resta.

és important, ja que un temperament difícil pot complicar l'establiment d'un vincle afectiu adequat, però no s'hi pot fer res, ja que cada infant té el caràcter que té.

afecta el vincle afectiu, sobretot en les criatures amb temperaments complicats, però s'ha d'entendre que això pot variar al llarg de la vida i que es pot treballar.

el vincle afectiu, especialment el que s'estableix entre mare i fill, ha quedat evolutivament blindat davant les vicissituds del temperament de la criatura.

la idea del vincle afectiu està desfasada, i per tant la psicologia actual ja no es preocupa per les repercussions del temperament de la criatura

la gramàtica generativa de Chomsky, sobre la qual segueixen descansant les idees actuals sobre l'adquisició del llenguatge

el cervell modular, amb el descobriment que el llenguatge té una part intuïtiva i innata, contradient la teoria de Chomsky.

la gramàtica pivot, que ha superat algunes de les limitacions de la gramàtica generativa de Chomsky i ha demostrat que l'infant arriba a la capacitat de formar infinites frases correctes a partir de l'adquisició de regularitats gramaticals.

l'estudi del llenguatge adaptat amb què les mares es dirigeixen als infants, especialment des del punt de vista lèxic i fonològic, i que en anglès es coneix com a babytalk.

el joc socialitza i permet a cada societat inculcar uns valors concrets als infants, a través dels rols de cada joc.

cap; el joc és una reminiscència que queda en els humans del comportament dels cadells d'altres mamífers.

tot tipus de funcions, des de les de desenvolupament motor més òbvies fins a multitud de capacitats psicològiques.

l'única forma de joc que intervé en el desenvolupament socioafectiu és el joc social sotmès a normes, ja que serveix perquè l'infant accepti que hi ha regles fruit del consens que s'han de respectar.

molt reduït, ja que la identitat personal es construeix durant els dos primers anys de vida, i per tant està relacionat sobretot amb l'entorn familiar.

és fonamental, ja que contínuament rebem inputs sobre nosaltres mateixos que confirmen o rebutgen la nostra manera de ser, si som acceptats o no, com se'ns valora, etc. cosa que afecta decisivament la manera com ens veiem a nosaltres mateixos.

és important durant la infantesa, però a partir de llavors la identitat queda blindada, ja que aquesta es defineix en base al grau d'autonomia que assoleix respecte els inputs externs.

depèn del caràcter de cada persona: els individus amb un temperament més fort estan menys influïts en la seva identitat, mentre que aquells amb un temperament més feble construeixen la seva identitat en base a les informacions sobre ells del seu entorn.

les emocions són innates en els infants, però la cultura determina quines expressions emocionals són acceptables i quines no.

l'emoció és un fenomen típicament psicobiològic i universal, poc relacionat amb la cultura, com demostra que arreu del món hi hagi més o menys el mateix ventall d'emocions.

el context cultural modela el comportament emocional, prescrivint uns comportaments i proscrivint-ne uns altres.

tradicionalment s'havia considerat que el context cultural determinava el desenvolupament emocional, però les descobertes més recents en neurociència descarten aquesta hipòtesi.

les característiques biològiques, juntament amb l'aprenentatge social i les expectatives culturals vinculades a cada gènere.

principalment la biologia, ja que aquest és un tema relacionat sobretot amb els instints, i regulat a través de les hormones, de manera que la influència social s'ha anat relativitzant a mesura que la ciència ha avançat.

tots aquells factors relacionats amb l'experiència social, ja que la ciència ha demostrat que en els primats superiors, i específicament en els humans, el paper de les hormones és residual.

bàsicament la manera com s'ha viscut i entès la sexualitat en l'entorn familiar, ja que la identitat de gènere s'estableix durant la infantesa.